La Ruta dels Maquis

Els maquis en la història recent de Catalunya:

Maquis: denominació que es va emprar durant l'ocupacio alemanya de França, juntament amb maquisard, per referir-se als guerrillers, i a Catalunya durant els primers anys de la lluita antifranquista. El nom prové de la llengua corsa i es refereix al paisatge de tipus arbustiu mediterrani que cobreix els terrenys erms. Per motius obvis, durant la dictadura franquista, i després per una gasiva actitud col·lectiva, el maquis català ha estat un fet silenciat. L'origen dels maquis es troba en l'exili a França després de la guerra d'Espanya (1936-1939), en la participació dels combatents catalans i espanyols en la resistència contra el nazisme i en l'episodi de la invasió de la Vall d'Aran durant la tardor del 1944; un acte de força que esperava el suport de França, Anglaterra i EEUU i que va fracassar. Després de la retirada, els moviments resistencials majoritaris varen optar per la lenta feina política d'erosió del règim dictatorial de Franco (una opció que, es miri com es miri, tampoc va reeixir del tot). Més abrandats, impulsius o generosos, pel motiu que fos, alguns combatents provinents, principalment, del moviment anarquista d'àmbit rural i urbà, amb Josep Lluís Faceries, Marcel·lí Massana, Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila al capdavant, optaren per continuar la lluita armada amb el convenciment que, tot i les nul·les possibilitats, era l'única resposta possible a la situació. Van estar vint-i-quatre anys de vida duríssima, dedicada bàsicament al sabotatge de línies elèctriques i fèrries, duta a terme en un entorn de repressió, por, silencis i complicitats. La mort de Ramon Vila prop de la Torre de Castellnou de Bages marca, a Catalunya, el final d'una època que, tot just ara, comença a ser desvelada.

Ramon Vila i Capdevila, conegut a la seva terra natal, l'Alt Llobregat, com a Maroto, a França com a Capitain Raymond i, més tard, com a Caracremada per la polícia espanyola, va néixer el 1908 a l'ara deshabitat poblet de Peguera, a l'Alt Berguedà (els rasos de Peguera són ben visibles des de Montbordó). Fill d'una humilíssima família, d'adolescent es va interessar pels moviments socials i es va involucrar en les lluites polítiques sindicals. Exiliat el 1939, activíssim en la resistència francesa contra l'ocupació alemanya (les seves accions llegendàries al maquis de Rochechouart, a l'Haute Vienne, li van valdre el sobrenom de Capitain Raymond), passà, en acabada la II Guerra Mundial, a la lluita armada dintre del Principat. A cavall de la frontera, va viure precàriament entre la Catalunya Nord i la Sud essent detingut algunes vegades per la policia francesa. Protagonista de nombrosos actes de sabotatge, però involucrat també en diversos fets clarobscurs i desgraciats, és desautoritzat per la CNT, organització a la qual pertany. Després d'uns anys d'inactivitat, afectat per aquells fets, cansat i sense gaires esperances, Vila torna a la lluita, però abaixa la guàrdia i es torna imprudent: actua com si ja no li importés ser trobat. Finalment, és abatut en una emboscada de la Guàrdia Civil la matinada del 7 d'agost de 1963, a la Creu del Perelló (a 3,50 km al S de Sant Cugat del Racó), entre Castellnou de Bages i Balsareny. La notícia de la seva mort s'estén ràpidament pels entorns: En Maroto és mort, l'han matat les caderneres... Va ser enterrat fora murs al cementiri de Castellnou de Bages.

Entre 1943 i 1952, l'estadística de fets relacionats amb els maquis, tot i ser significativa, demostra que la resistència no tenia un arrelament popular profund ni massiu (1): a Catalunya hi va haver 75 sabotatges, 367 atracaments, 232 maquis detinguts, moriren assassinades 13 persones, 24 foren segrestades i resultaren morts 114 maquis, 15 guàrdies civils, 6 policies i 3 militars. És difícil valorar el grau d'acceptació popular del maquis català. En un entorn de grans necessitats materials, por i desesperança, la població, els guerrillers i els mateixos guàrdies civils poden ser entesos, a hores d'ara, com a víctimes i protagonistes de la història tràgica d'un temps que ja ens és llunyà. No tot és d'un sol color, i més enllà de les xifres fredes hi ha les vides viscudes, els patiments i les esperances de tots aquells que mereixen el reconeixement com a persones (la qual cosa no significa, ni nega, l'aprovació).

(1) Font: F. Aguado i Sánchez. El maquis en España. Madrid, 1975

Descripció

Cal anar a Serrateix per la carretera BV-4235 provinent de Navàs, població situada al peu de la C-16 o Eix del Llobregat (punt km 73, entre Manresa i Berga). L'itinerari surt de l'esplanada del monestir de Serrateix, davant mateix de l'entrada a l'església.

0,00 km (729 m). Monestir de Serrateix. S'ha de tornar a la carretera BV-4235 passant pel costat de l'església de Sant Pere i, després, per l'interior del petit nucli de Serrateix. Un cop a la carretera, cal seguir-la cap al N, en direcció a Viver.

2,33 km (746 m). Cal deixar la carretera i prendre una pista que surt esbiaixada a mà esquerra per sota d'una bassa d'aigua. Se segueix la pista en direcció N, en suau pujada, deixant tres desviacions a mà esquerra.

2,76 km (786 m). Montbordó. Acabada la visita, es torna enrere i es continua, carretera enllà, cap a Viver; la carretera gira pronunciadament al SE.

El Montbordó és el puig culminant d'aquests entorns, amb una vista extraordinària sobre la Catalunya central, prepirineus orientals, serres prelitorals i el Pirineu occidental i oriental. La visió, en un dia clar, permet reconstruir el marc d'alguns dels fets cabdals de la història del Principat, des del seu poblament primigeni a l'època dels ibers, l'època feudal, l'ocupació del territori i la seva explotació agrícola a partir de les masies i els conreus, l'enorme extensió que va arribar a tenir la vinya a finals del segle XIX posada de manifest per les feixes, visibles arreu, la sobreexplotació del bosc i les seves conseqüències darreres, ben patents en l'extensió dramàtica que van atènyer els grans incendis de finals del segle XX.

Permet, també, reconstruir part del camí seguit pels maquis des dels passos a través de les llunyanes serres prepirinenques del Cadí i Moixeró -que els comunicaven, a través de l'Alt Urgell i la Cerdanya, amb la frontera- fins a les terres industrialitzades del Bages, Cardener i Llobregat, on esperaven trobar complicitats. Veieu la panoràmica dedicada a aquest excepcional punt de mira.

3,80 km (749 m). Cal deixar la carretera i prendre la pista de mà dreta en direcció gairebé S, senyalitzada com a GR 179, amb marques blanques i vermelles.

4,30 km (719 m). Els Plans. Es passa entre els edificis d'aquest mas i es continua seguint les marques del GR en direcció SE i, posteriorment, S, en franca baixada per anar a cercar el fons de la riera de Sant Cugat.

5,22 km (655 m). Es deixa un trencall a la dreta i es continua baixant amb la riera a mà esquerra, seguint sempre la pista principal i les marques del GR, en direcció S. Més avall es deixen altres desviacions secundàries (km 5,50, a la dreta; km 6,00, a la dreta i, 50 m després, a l'esquerra; km 6,40, a l'esquerra, i km 6,75, a l'esquerra).

6,96 km (600 m). Bifurcació tot just després d'haver creuat la riera. Es continua pel trencall de la dreta; es torna a passar a l'altra banda de la riera, que discorrerà de nou a l'esquerra del recorregut. Immediatament després (km 7,05), es deixa a mà dreta una pista que puja fortament, passa pel costat del mas de l'Albereda i, ja a dalt de tot, surt a la carretera de Castelladral a Serrateix a l'alçada de l'Hostalet. Cal seguir la pista per on es venia, sempre en direcció sud, deixant algun trencall secundari a banda i banda. Més endavant (km 9,40), la pista deixa de baixar, puja suaument, descriu una àmplia ziga-zaga i desemboca a la carretera de Sant Cugat.

11,24 km (572 m). Carretera de Castelladral a Sant Cugat del Racó. Es gira a l'esquerra i se segueix la carretera que baixa durant 1,2 km i que, després, puja suaument fins a Sant Cugat.

13,80 km (561 m). Sant Cugat del Racó; abans d'arribar-hi, al N del nucli, hi ha una àrea de repòs i una font. Magnífic edifici romànic presidint un petit nucli de cases. L'itinerari torna enrere i es dirigeix a Castelladral per la carretera de vinguda. S'arriba al punt on sortia la pista (km 16,35) i es continua per la carretera pujant fortament durant 1 km més fins a situar-se sobre la Rovira. A partir d'aquí l'itinerari puja, però ja molt suaument.

18,10 km (654 m). Carretera de Castelladral a Serrateix. Es continua per l'esquerra, cap al S.

18,80 km (674 m). Castelladral. Petit poble adscrit al municipi de Navàs. Es comunica amb Súria per la B-423 (9 km). Val la pena, també, de pujar al turó del Castellot, des d'on hi ha una molt bona vista. Es torna enrere, en direcció al N, per la carretera de Serrateix i, ja sense interrupcions, es fa cap al punt d'inici de la ruta.

25,14 km (729 m). Serrateix. Fi del recorregut.